«Putin calumnia tot un poble: "Ucraïna és nazi". Des de Zelenski fins a l'últim treballador que avui està en el front defensant el seu país. I és una batalla en la que, malauradament, Putin esta guanyant per golejada»
"No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons". Martin Luther King
A la concentració per la pau a Ucraïna del dissabte 25, a plaça de Sant Jaume de Barcelona, hi van haver 2.000 persones, segons la policia municipal. Lluny, molt lluny, de la gran manifestació contra la guerra d'Iraq de fa vint anys. El dia abans, 24 de febrer, aniversari del desplegament de la guerra de Putin, van ser 8.500 persones, a Plaça Catalunya, sota el lema "Barcelona amb Ucraïna", la gran majoria ucraïneses. Per què aquesta divisió? Per què vam ser tan pocs ciutadans davant una guerra tan cruel i en territori europeu?
A la concentració de dissabte, va assistir un nombrós grup de ciutadans russos. Cridaven per la solidaritat amb Ucraïna i contra el terrorisme de Putin. Un sector de la concentració va intentar tapar les seves veus cridant "OTAN no, bases fora". Fins i tot els van escridassar dient-los "nazis, nazis!"... Son coses que els mitjans de comunicació haurien d'explicar per entendre millor el que passa.
Es diu que la primera víctima que cau en una guerra és la veritat. És així. Però hi ha una classe de mentida particular que fa tant mal o més que les bombes, que la destrucció física o que les víctimes. Es tracta de la calúmnia cap a tot un poble: "Ucraïna és nazi". És el que esta fent Putin amb el poble ucraïnès, des de Zelenski fins a l'últim treballador que avui està en el front defensant el seu país. I és una batalla en la que, malauradament, Putin esta guanyant per golejada.
En aquesta batalla, Putin te col·laboradors directes. En son milers, ben professionals i ben pagats. Gent amb aureola de periodistes neutrals, d'intel·lectuals progressistes, o bé generals de països occidentals, bloggers, d'influencers, polítics de partits de dretes, d'ultradreta o d'esquerres i, fins i tot, algun d'ultraesquerra. Tots ells ja tenien una posició predeterminada a favor de Rússia abans del 24 de febrer de 2022.
Però també hi ha molts més milers, milions, de col·laboradors indirectes. Repeteixen, amplifiquen i vulgaritzen la calúmnia que fabriquen els professionals.
Però la part més nombrosa de la societat son les persones que s'abstenen de prendre una posició pública a favor d'Ucraïna, la part agredida. Enmig de tanta confusió, ens estranya que hi hagi tant poca resposta a la solidaritat amb la Ucraïna agredida?
La calúmnia s'ha utilitzat sempre en les lluites polítiques, de poder. Però qui va realment polir i perfeccionar aquesta arma de destrucció massiva va ser Stalin. Els seus efectes van ser fulminants, desastrosos. Com un verí inoculat al cervell de gent senzilla i benintencionada. Durant els processos de Moscou, en els anys trenta del segle passat, en poc temps, revolucionaris i companys de Stalin van passar a ser "contrarevolucionaris". Del Comitè Central del partit bolxevic del temps de Lenin, en van quedar vius molt pocs. I els que no es van suïcidar, van acceptar fer unes "confessions" terribles autoinculpant-se de ser autors de tots els "crims" que Stalin els va imputar.
Aquesta arma no només es va utilitzar a Rússia. Gràcies al poder de Stalin i a l'aparell dels Partits Comunistes estalinistes per tot el món, el mètode de la calúmnia es va estendre a tot aquell opositor a les tesis que emanaven de la diplomàcia del Kremlin. Ja sabem com va acabar assassinat Trotsky després d'anys de persecució i calúmnies. Però per no allargar-me vull citar només un cas més proper: el segrest, tortura i assassinat d'Andreu Nin, dirigent del POUM.
Com Nin i el seu partit lluitaven per guanyar a Franco, fent alhora una revolució social, i no acceptaven la disciplina de Moscou de mantenir-se sota la direcció d'una república burgesa, van ser acusats "d'agents del feixisme". Les pintades que feien els militants del POUM després del seu segrest deien: "On és Nin?". I la resposta dels estalinistes del PSUC era: "A Salamanca o a Berlín". Es a dir, amb els feixistes o els nazis.
El mètode estalinista de calumniar l'adversari polític es basa en generar dubtes sobre la seva integritat moral o les seves intencions. És una acusació falsa feta amb intenció de causar el desprestigi, per més inversemblant que sembli. No cal demostrar res: només amb generar la desconfiança n'hi ha prou. Davant del dubte millor no fer res: potser son nazis... Serà Zelenski nazi? Tot el poble ucraïnès es nazi i vol acabar amb els russos? El resultat pràctic d'aquest dubte és la paràlisi, la desmoralització, la confusió, el "ja no entenc res, deixeu-me en pau!".
Particularment aquesta calúmnia afecta als sindicats i les organitzacions treballadores. La calúmnia del "nazisme" d'Ucraïna es barreja amb la defensa armada davant la guerra iniciada per Putin: com que Ucraïna demana tancs i avions a l'OTAN... això voldria dir que son nazis!
Zelenski no és el meu model en absolut. Forma un govern neoliberal que ha fet lleis que ataquen els treballadors. Com a Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna, hem ajudat els sindicats d'allí a combatre-les. Tampoc estic a favor de l'OTAN, sempre l'he combatut i crec que s'ha de dissoldre quan aconseguim una pau justa i duradora. En realitat, és Putin qui ajuda a enfortir l'OTAN! Però què haurien de fer els ucraïnesos, deixar-se envair? Acceptar un govern titella? Acceptar que no tenen dret a existir com estat sobirà ni com cultura pròpia? "Desucraïnitzar-se", com diuen ideòlegs al servei de Putin?
I si volen resistir -com ho estan fent!- a qui els haurien de demanar armes? A qui els en doni o els en presti! O es que no tenen dret a defensar-se com ho van fer Vietnam, Iraq, Alger, Panamà, Afganistan...? Per què no Ucraïna? No forma part dels drets de l'ONU el dret a defensar-se si un país és agredit? L'Assemblea de l'ONU ha deixat ben clar que Rússia ha de retirar les seves tropes d'Ucraïna! La calúmnia enterboleix lleis internacionals que son clares i transparents.
Dins els sindicats també hi ha paràlisi. Hi ha debat, és cert. Però predomina la confusió entre l'afiliació . Quan i qui va començar la guerra: 2014 o 2022? Per què? Què va passar al Donbass? Cóm va actuar el govern ucraïnès? Cóm el rus? Però, per sobre tot, hi ha un sentiment d'impotència de veure que no es fa res després d'un any de guerra. A diferència d'altres països, com França, Regne Unit, Polònia o Suïssa, on els sindicats han enviat ja tones d'ajuda i diners als seus col·legues sindicalistes ucraïnesos, a Catalunya i l'estat espanyol no hem fet res. O gairebé res. Alguns dirigents reconeixen en privat que no entenen el perquè d'aquesta manca de solidaritat, d'aquesta paràlisi.
¿Per què? Un motiu és el desconeixement gairebé absolut de la història i realitat de Rússia, Ucraïna o Bielorússia. Ignorem el que son aquestes societats, les seves relacions internes, els seus processos. Tendim a creure'ns qualsevol cosa d'algun suposat "expert" occidental, o d'algun periodista que hagi estat uns anys a Moscou i ens expliqui històries complicades. En canvi, no llegim res del que diuen els sindicats d'allí, ni les organitzacions d'esquerres o feministes. No ens interessa buscar la seva veritat. Tampoc fem gaire cas a periodistes que avui arrisquen la seva integritat per explicar la veritat tal com la veuen, amb ulls curiosos.
El pes de la història de la gran revolució bolxevic no té res a veure amb els magnats que dirigeixen Rússia avui: son els seus enterradors. Son ells qui construeixen la calúmnia sobre la "Ucraïna nazi". Recordem les paraules de Martin Luther i combatem la calúmnia insidiosa sobre el "nazisme". El veritable règim semi nazi és el de Putin.