«Justificar-se en la política neoliberal de Zelenski o en el batalló feixista d'Azov per no donar suport a la nació agredida és només un altre element més d'aquesta neutralitat hipòcrita o cega»
Soc un dels membres de la comissió que prepara la manifestació per la pau i en solidaritat amb Ucraïna en el seu primer aniversari de guerra. Aquesta comissió, Catalunya per la pau, engloba avui moltes entitats pacifistes, sindicats, ONGs i partits. Hi vaig com portaveu de la organització L’Aurora (organització marxista) i també com a membre de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna.
Des del començament de la plataforma Aturem la Guerra, la primera plataforma que es va constituir en torn de la guerra d’Iraq i altres conflictes bèl·lics, hi ha hagut debats, alguns d'ells molt apassionats entorn aquestes mobilitzacions. Avui també. Recordo, per exemple, com llavors vam haver de debatre molt amb un sector que s'oposava a que el Partit Socialista pogués signar el manifest i formar part de la convocatòria de la manifestació. L'argument era que el PSC-PSOE era otanista i, si no renunciava a formar part de l'OTAN, llavors no podia estar a favor de la pau.
Com finalment vam poder convèncer als companys esquerranistes (la majoria eren homes), el PSC es va adherir i va convocar a la manifestació. Això no va canviar la política pro-OTAN ni armamentista del PSOE. Però com tots sabem, aquella va ser una gran manifestació d'un milió de persones a la que el president estatunidenc George Bush es va referir dient que no cediria a pressions del carrer com la de Barcelona. L'èxit d’aquella convocatòria va tenir una continuïtat en la política: Zapatero va guanyar les eleccions al PP d'Aznar, que s'havia fet la foto del "trio de les Açores" amb Bush i Blair. I, al cap de poc de temps, les tropes espanyoles sortien d'Iraq.
Aquell sector anti-otanista que posa en primer terme la seva lluita contra Estats Units i contra la OTAN per sobre dels fets i de la política concreta per fer una pau real continua existint. I continua tractant de condicionar la unitat i el consens amb les seves exigències. Ho fa considerant que tots aquells que no estan en la seva posició son partidaris de l'OTAN, la qual cosa és una aberració. Avui planteja que hauríem de ser "neutrals" entre Ucraïna i Rússia. És a dir, entre agredit i agressor. Negant l'evidència de qui va atacar i envair un altre país, insisteix en el relat conforme "en realitat" es tracta d'una guerra "entre Rússia i l'OTAN".
Hi ha altres arguments que utilitzen principalment com a suposada demostració de que no hi cap altre posició que la que ells defensen, que és "aturar la guerra com sigui" i "contra l'enviament d'armes a Ucraïna". El primer d'ells és que "Rússia no pot perdre la guerra". Malgrat que hem vist en el darrer any que Rússia ha perdut posicions i ha hagut de fer retirades de territori que havia ocupat, aquest argument ve afegit del de la por: "Rússia, abans de perdre la guerra, iniciaria una guerra nuclear".
Heus aquí, doncs, que el dret d’Ucraïna, la sort del poble ucraïnès, no importa per a aquests amants de la pau "a qualsevol preu". Tot i que sovint repeteixen i repeteixen que el poble ucraïnès és una víctima, que són els que "posen el morts i les destrosses" i que aquest seria el motiu principal de la seva preocupació per aturar la guerra, els és igual el que fa el poble allí, el per què segueix lluitant i morint. En el fons, aquest argument és hipòcrita perquè allò que importa és salvaguardar la integritat i seguretat occidental. Alguns d'ells ho reconeixen sense vergonya: "Si fóssim ucraïnesos, segurament lluitaríem com ells, però no ho som". A la nostre Europa tranquil·la i a la riba mediterrània, no volem que ens arribi cap míssil nuclear ni cap repercussió de la guerra que ha començat a molts milers de quilòmetres...
L'altre argument, que va sortir a la darrera reunió de la comissió, és que hauríem d'escollir entre la solidaritat i la pau. "Som un comitè per la pau, no per la solidaritat amb Ucraïna". Alguns de nosaltres no ens vam poder estar de reaccionar davant tal barbaritat. Hauríem d'escollir una "pau" que no fos solidària amb el poble d'Ucraïna? Una pau que sigui "a costa d'Ucraïna"? Aquesta "pau" seria que Ucraïna capituli, cedeixi el territori ocupat i la divisió del país, el control de la sortida al mar per Rússia, que no es paguin els crims ni hi hagi compensacions econòmiques per les destrosses... Aquesta és la pau dels cementiris.
Aquesta mena de "neutralitat" que alguns defensen s'assembla molt a la que va patir la República espanyola per part de les potencies democràtiques occidentals davant les tropes feixistes de Franco i davant els bombardejos dels nazis i feixistes italians. El feixisme es preparava per la guerra a tot Europa. La revolució espanyola era en mig d'aquells plans i les burgesies occidentals van preferir una Espanya feixista abans que fos revolucionària. Després va passar amb les invasions d'Àustria i Polònia... Aquesta política de neutralitat de les potències imperialistes va permetre a Hitler preparar la invasió de bona part d'Europa.
Finalment hi ha l'argument que enviar armes a Ucraïna és fomentar el bel·licisme, desviar la despesa social cap a la militar i la submissió dels ucraïnesos a Estats Units, Regne Unit, Alemanya... Aquest és un argument coincident en molts grups i diferents sectors, pacifistes o d'esquerres. Estic radicalment contra l'augment dels pressupostos militars, però per què no podria un govern democràtic i d'esquerres sortir de l'OTAN i alhora enviar armes perquè es defensin els ucraïnesos? Espanya té tancs Leopard i míssils que s'estan rovellant als magatzems. Per què no es regalen a Ucraïna? Aquí no fan cap falta!
Ara una altra mena de feixisme intenta imposar les seves condicions per la força a tota Europa i al món. El règim dictatorial de Putin no només ha renegat de Lenin i del dret a l'autodeterminació, sinó que intenta tornar a refer l'imperi rus sota el món globalitzat dels nostres dies. Per això nega l'existència d'Ucraïna com a nació i com a estat propi. La negació dels drets humans i del dret internacional arranquen d'aquesta negació primera. Putin te com aliats molts dels partits feixistes d'Europa, entre ells Vox. La lluita del poble ucraïnès és avui la punta de llança contra un nou tipus de feixisme.
Qui no entén que l'ocupació de part d'Ucraïna per Rússia pot ser el principi d'una escalada militar i d'ocupacions arreu del món per part dels imperialismes existents és que no veu res. He estat dos cops a Ucraïna durant aquesta guerra, el maig i el setembre de l'any passat, i m'he entrevistat amb els dirigents dels dos principals sindicats per demanar-los la seva opinió i què necessitaven. Tant els dirigents de la FPU com de la KVPU coincidien en que havien de combatre l'ocupant rus i expulsar-lo del seu territori. Donaven les gràcies als sindicats occidentals pel suport rebut contra l'aprovació de lleis antiobreres pel parlament i el govern Zelenski, però volen que entenguin la realitat de la lluita que estan portant, al front i a les empreses: "Una cosa és el combat que portem aquí amb lleis i polítiques que son neoliberals i no volem, però sota el règim de Putin no tindríem cap dret ni llibertat".
Així, doncs, justificar-se en la política neoliberal del govern o en el batalló feixista d'Azov (totes dues coses certes) per no donar suport a la nació agredida és només un altre element més d'aquesta neutralitat hipòcrita o cega.
Ara els que estem organitzant la solidaritat amb Ucraïna, junt amb altres associacions de la plataforma, estem intentant no repetir l'error de la primera manifestació de març de l'any passat on la comunitat ucraïnesa es va sentir ofesa, i expulsada de fet, per un manifest i consignes que parlaven d'aturar les guerres en general però no parlaven d'Ucraïna. A partir de llavors persones ucraïneses i catalanes hem anat cadascuna pel seu cantó. Aquest error no s'ha de repetir. Una Europa unida i amb pau comença per donar suport a la part feble i agredida i buscar la millor manera de sortir d'aquesta guerra. Pau amb justícia i respecte a les lleis internacionals i de drets humans. Crec que el millor seria fer una sola manifestació. Si és possible el 24 de febrer, dia del aniversari de la guerra i invasió. Esperem que ens en sortim.