Andriy Movchan
Leningrad. El despatx privat del tinent d’alcalde de la ciutat. Un corresponsal d’un canal de televisió municipal entrevista un jove funcionari de l’equip d’Anatoli Sobtxak. A l’enquadrament apareix un home amb cara de nen i camisa blanca. Darrere seu es veuen persianes, un televisor, un llum d’escriptori, un telèfon, carpetes obertes amb papers. El mobiliari típic d’oficina soviètic. Però hi falta alguna cosa. La veu del periodista informa que ahir va veure un bust de Lenin a l’oficina, però avui ha desaparegut. Què ha passat?
"Em costa respondre què ha passat. Perquè ho ha hagut de fer un dels meus ajudants", respon el funcionari. - Si li interessa la meva opinió sobre aquest home, sobre la doctrina que suposadament representava, diria que [...] no és més que un bell i nociu conte de fades. És nociu perquè la seva realització o l’intent de fer-ho al nostre país li ha causat un gran mal. I en aquest context, m’agradaria parlar de la tragèdia que vivim avui. És a dir, la tragèdia del col·lapse del nostre estat. No hi ha cap altre nom per a això que tragèdia. Crec que els personatges de l’octubre del 1917 van posar una bomba de rellotgeria sota l’edifici de l’Estat unitari que es deia Rússia. Què van fer? Van dividir la nostra pàtria en principats separats, que abans ni tan sols apareixien al mapa del món, van assignar governs i parlaments a aquests principats i ara tenim el que tenim [...] En gran part és culpa d’aquestes persones, ho volguessin o no.”
El funcionari de l’ajuntament de Sant Petersburg que carregava contra el llegat de la revolució i contra Lenin personalment amb una crítica tan mordaç, era Vladímir Putin, de 39 anys. Més tard, quan ja havia assumit el càrrec de President de la Federació Russa, repetiria en nombroses entrevistes i discursos la idea que el col·lapse de la Unió Soviètica va ser "el desastre geopolític més gran del segle XX" i que els culpables d’aquest desastre van ser els revolucionaris aventurers, desitjosos de fer realitat els seus somnis utòpics a qualsevol preu, o més aviat, al preu de desmantellar l’antic Estat Rus.
Putin reprodueix el mateix concepte en el seu històric discurs del 21 de febrer del 2022, en què es proclamen les bases ideològiques de la invasió a Ucraïna, que va començar tres dies després.
“Doncs bé, començaré amb el fet que la Ucraïna moderna va ser creada íntegrament per Rússia, o per ser més precisos, per la Rússia bolxevic i comunista. Aquest procés va començar just després de la revolució de 1917. Lenin i els seus camarades ho van fer d’una manera molt dolorosa per a Rússia, en separar, en treure terres històricament russes.”
Per què es va triar el 1917 com a punt de partida d’aquest recorregut històric? Per què no l’antiguitat profunda o, per contra, alguns esdeveniments més propers al present? La revolució va ser un punt d’inflexió que, segons Putin, va predeterminar els desafiaments que ara enfronta Rússia. I que ell està, per dir-ho així, destinat a abordar ara.
Què va fer la revolució? Putin en dóna més detalls. La revolució va envair un ordre de coses mil·lenari: l’Imperi Rus "un i indivisible". De la nit al dia abolí segles de conquestes territorials de l’imperi, concedint als pobles oprimits el dret a l’autodeterminació. Heus aquí el seu principal pecat.
"Van ser aquestes idees leninistes -de fet, d’un sistema de Govern d’Estat confederat- i el lema sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació fins a la secessió, les que van formar la base de l’Estat soviètic", diu Vladímir Putin. - ...Just aquí sorgeixen immediatament diverses preguntes. I la primera, de fet, que és la principal: per què va caldre amb tanta generositat satisfer tota mena d’ambicions nacionalistes que creixien sense límits als afores de l’antic Imperi? [...] i donar a les repúbliques el dret a separar-se de l’Estat unificat sense cap condició?”
Sembla que Putin no entén -o fingeix no entendre- que la qüestió urgent dels "afores nacionals" oprimides per l’Imperi rus va ser un dels factors impulsors de les tres revolucions de principis del segle XX. L’ordre de la Rússia imperial tsarista havia quedat obsolet i els canvis no podien eludir la qüestió nacional, que també exigia una solució. Les contradiccions que s’havien acumulat fins al 1917 ja no giraven al voltant de com i per què preservar la "una i indivisible", sinó més aviat sobre si l’imperi s’havia de dividir en una sèrie d’estats nacionals o trobar uns principis de coexistència fonamentalment nous i molt més igualitaris.
Els revolucionaris d’aquells temps creien sincerament en la possibilitat d’un nou món sense cap opressió, incloent-hi l’opressió imperial d’uns pobles pels altres, i amb la seva lluita, ells intentaven apropar l’arribada d’aquell món. Per a Putin, reconèixer la subjectivitat dels pobles de l’antic imperi significa dilapidar els territoris aconseguits després de segles de guerres conqueridores. Mentrestant, per als mateixos revolucionaris era tot al contrari: una resolució de les antigues contradiccions nascudes d’aquestes mateixes conquestes. Alliberar els pobles de l’opressió imperial era, per als revolucionaris, l’encarnació de les idees i les conviccions d’una nova societat, lliure dels vestigis del passat.
"...els principis leninistes de construcció de l’Estat van resultar ser no només un error, sinó, com sol dir-se, molt pitjor que un error. Després del col·lapse de la URSS el 1991, això es va fer absolutament obvi", va dir Putin, " ...com a resultat de la política bolxevic, va sorgir la Ucraïna soviètica, que fins i tot avui dia es pot dir amb raó ’Ucraïna de Vladímir Lenin’. Ell és el seu autor i arquitecte".
Per descomptat, Lenin no va crear cap Ucraïna. Ucraïna, els seus moviments polítics i les masses populars en aquell moment ja s’havien convertit en un factor real, no només de la política russa, sinó també de la política internacional. En reconèixer la subjectivitat d’Ucraïna i el seu dret a l’autodeterminació, Lenin simplement va reconèixer una situació fàctica que ja no es podia ignorar. I Putin no l’hi pot perdonar.
Sense reconèixer la subjectivitat ucraïnesa i el dret a l’autodeterminació, difícilment hauria estat possible reagrupar els territoris de l’antic imperi en una sola unió estatal. Lenin ho va entendre molt clarament. És indicatiu que al seu esborrany del nou Estat, fins i tot la paraula "Rússia" estava absent - la nova entitat es va anomenar la "Unió de Repúbliques", en la qual a la República Russa se li va donar pràcticament la mateixa posició que als altres membres de la unió. Res no havia de recordar el passat imperial. Sense concedir a Ucraïna uns amplis drets nacionals, només hauria estat possible mantenir-la en una mena de "Gran Rússia" - amb què Putin, en retrospectiva, somia - per força bruta, i ni això tan sols era possible?
Cal destacar que, en el seu discurs del 21 de febrer, Putin ataca de forma més agressiva els primers anys del poder soviètic, quan les idees revolucionàries estaven fresques, la gent estava entusiasmada i la política es guiava més que mai abans o després per principis i ideals en lloc de per un cinisme calculador. Al mateix temps, Putin saluda l’allunyament dels principis proclamats per la revolució en temps de Stalin com el retorn a un cert "ordre natural de les coses":
"...la vida mateixa va demostrar de seguida que no era possible mantenir un territori tan gran i complex ni governar-ho segons els proposats principis amorfs i de facto confederals. [...] [Els esdeveniments posteriors] van convertir els proclamats però inviables principis de l’Estat en una mera declaració, una formalitat. Realment les repúbliques de la unió no van adquirir cap dret sobirà, aquests drets senzillament no existien. En la pràctica, es va crear un Estat estrictament centralitzat i totalment unitari.”
En l’allunyament de les idees revolucionàries sobre la igualtat de les nacions, Putin veu el retorn a la bona i vella Rússia "una i indivisible", i això és clarament del seu grat. Però un retorn total ja no era possible. La "immundícia revolucionària" va ser posada per Lenin en els fonaments mateixos del nou Estat.
"I, no obstant això, és una pena, una gran pena, que les fantasies odioses, utòpiques, inspirades per la revolució, però absolutament destructives per a qualsevol país normal, no fossin expurgades a temps dels fonaments bàsics, formalment legals, sobre els quals es va construir tot el nostre Estat."
És difícil entendre a què es refereix Putin amb “qualsevol país normal”. Si es tracta d’imperis colonials basats en conquestes sagnants i en el sotmetiment d’altres pobles, aleshores aquests estats difícilment poden anomenar-se normals o fins i tot viables en el context històric actual.
La Primera Guerra Mundial va posar fi a quatre grans imperis: l’otomà, l’austrohongarès, l’alemany i el rus. Després de la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer en l’oblit tots els altres: el britànic, el francès, el portuguès, el belga, l’holandès, l’italià i el japonès. No, l’imperialisme en el sentit leninista no va desaparèixer: la seva forma colonial-imperial va ser substituïda per unes formes d’influència i control extraterritorials més sofisticades.
L’únic estat gegantí que va heretar gairebé totes les conquestes territorials de l’antic imperi va ser la Unió Soviètica amb la seva famosa XXXXX part de la superfície terrestre. Però va aconseguir recomposar i preservar aquesta unitat estatal durant 70 anys més, no gràcies al concepte imperial, sinó al contrari, a causa del seu rebuig.
La idea d’una unió de repúbliques socialistes era precisament que els treballadors de diferents nacions s’unissin voluntàriament en aquesta unió per assolir un objectiu comú: construir una nova societat, sense explotació ni opressió. A més, el model elaborat per Lenin preveia l’escalabilitat d’aquesta unió. Segons la seva idea, a la unió s’hi havien d’unir cada cop més repúbliques, en què triomfaria la revolució, sense que la Rússia històrica tingués per què continuar sent el seu punt de muntatge. El seu centre podria ser, per exemple, la mateixa Alemanya, si hi triomfés la revolució proletària. Lenin veia el resultat com una unió de repúbliques a escala mundial.
A més, la creació de la URSS en el format de 1922 no era el pla inicial dels bolxevics. El seu sorgiment va ser el resultat del fracàs de les expectatives inicials: una revolució mundial. La derrota de la revolució proletària a Europa i el seu confinament al territori de l’antic Imperi Rus és la principal tragèdia del projecte socialista del segle XX. Ja que, juntament amb el territori de l’antic imperi, la URSS va heretar moltes contradiccions i vicis difícils de resoldre, inherents al projecte anterior que havia existit en aquestes terres.
El tancament del projecte socialista dins de l’antic Imperi Rus va conduir naturalment, encara que no inevitablement, a una percepció –tant interna com externa– de la URSS com a successora i continuadora de l’Estat Rus. Com a conseqüència, es va produir una recaiguda en les contradiccions nacionals: el govern central va començar a veure en la consolidació de les cultures nacionals i en la sobirania de les repúbliques una amenaça per a la unitat del projecte, mentre que veia la cultura russa i la continuïtat de l’Estat Rus com una mena de base fonamental.
El ressorgiment d’aquestes tendències hauria estat possible si els contorns de l’Estat socialista s’haguessin desenvolupat en altres configuracions i no s’haguessin semblat a l’antiga Rússia imperial? Probablement hauria estat una història molt diferent. Però en el cas de la URSS, va resultar que diverses generacions, tant dins com fora del país, van créixer amb la convicció que les paraules Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i Rússia són pràcticament sinònimes. La de Putin n’és una.
"Després de tot, què és el col·lapse de la Unió Soviètica? És el col·lapse de la Rússia històrica anomenada la Unió Soviètica", va dir Vladímir Putin al documental "Rússia. La història moderna" el desembre del 2021.
Potser l’única cosa positiva que Putin veu en el projecte soviètic és precisament el fet que aquest projecte es va tancar en el marc de l’antic Imperi Rus i, amb el temps, en apartar-se dels seus principis "utòpics" originals, tornant a alguns dels trets de l’imperi, esdevenint l’hereu de l’Estat Rus. En altres paraules, Putin exalça justament els trets més reaccionaris de la URSS que va adquirir durant la seva complexa formació, i critica precisament les idees en què es basava la unió: igualtat i fraternitat de tots els pobles, autèntic internacionalisme, odi a l’autocràcia i a l’enorme poder, odi a la depredació i a les guerres de conquesta, un autèntic esperit democràtic que va portar les masses populars a la política.
Característicament, en les interpretacions sobre les quals es construeix el mite nacional rus contemporani, la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya nazi no és una victòria de les idees de l’humanisme i l’igualitarisme sobre les idees de l’antiigualtat i l’antihumanisme radicals, ni una victòria de la víctima de l’agressió sobre l’agressor. A la mitologia estatal actual, és una victòria de la "Rússia històrica" sobre Alemanya, sobre Europa, sobre l’Occident. El triomf de l’Estat Rus i l’expansió de les fronteres. Igual que la revolució i la retirada de la Primera Guerra Mundial, segons Putin, no és un rebuig a participar a la carnisseria imperialista, sinó una vergonyosa rendició de la "Rússia històrica", un punyal traïdor a l’esquena de l’Estat per part de els fanàtics utòpics. Un atemptat contra l’Estat Rus i la semidesintegració.
"Durant la Primera Guerra Mundial, els bolxevics desitjaven la derrota de la seva pàtria, i quan els heroics soldats i oficials russos vessaven sang als fronts de la Primera Guerra Mundial, algú va sacsejar Rússia des de dins i va arribar al punt que Rússia com a Estat es va ensorrar i es va declarar perdedora a favor del país perdedor [Alemanya]. Una ximpleria, una bogeria, però així va passar, va ser una traïció total als interessos nacionals! Avui dia encara hi ha gent així", va dir Putin al campament juvenil Seliger a l’agost del 2016.
De les cites anteriors no és difícil deduir la sinceritat amb què Putin atribueix els problemes de Rússia a la "maledicció de la revolució". Mentre que a la Ucraïna d’avui acusen el projecte soviètic de ser "massa de Rússia", Putin aprecia exactament això [si no exclusivament això] en el projecte soviètic. Mentre que a Ucraïna diuen que Lenin no va donar als ucraïnesos una autèntica autodeterminació, Putin l’acusa del contrari: d’haver donat a Ucraïna massa llibertat.
Tornem a la pregunta del principi. Per què el discurs del president rus previ a la invasió va ser una pura blasfèmia contra la revolució? Perquè és precisament a la revolució on ell veu la veritable arrel de les desgràcies de Rússia. Però ara no es limita a acusar Lenin de trair Rússia i de cometre crims contra la seva integritat imperial. Putin decideix que és hora de corregir els "errors pitjors que errors" de Lenin i revertir el dret dels ucraïnesos a l’autodeterminació, aquest "tres cops maleït" llegat de la revolució.
"Voleu la descomunització? Doncs ens sembla bé. Però com se sol dir, no cal quedar-se a meitat de camí. Estem disposats a demostrar-vos el que significa per a Ucraïna la veritable descomunització".
El 24 de febrer, els tancs russos entrarien a Ucraïna per desposseir el seu poble de la seva estatalitat, una de les conquestes més importants de les revolucions de principis del segle passat.